Les vides de les persones discorren per camins diferents, però totes, en algun moment de les seves vides van ser, són, han estat o estaran influenciades per les cançons dels Beatles. No importa si t’agraden o no, si t’emociones al sentir-les o et sents indiferent. És un fet inevitable; les paraules i les melodies marcaran, d’una manera o altra, la teva existència.
Ara que fa 50 anys del llançament de Love me do, la cançó que va suposar el punt de partida del triomf col·lectiu més important al món de la música, no he pogut evitar rememorar com el grup de Liverpool va entrar a la meva vida. Aquest petit flashback històric m’ha permès afrontar experiències que feia temps que no treia del bagul dels records. I ha resultat terapèutic.
Primer de tot, crec que hauria de dir que mai he estat un fanàtic dels Beatles, malgrat visitar dues vegades Liverpool. No he comès cap bogeria per ells i, fins i tot, quan he tingut l’oportunitat d’anar a un concert de Paul Mcartney, he rebutjat la proposició. Però han estat una constant invariable i m’han acompanyat sempre, en els bons i els mals moments.
Un curt dia d’hivern, quan tenia 9 anys, vaig trobar una capsa amagada al fons d’un armari, a l’habitació dels meus pares. Contenia un autèntic tresor: almenys 20 vinils que em van ajudar a configurar els meus gustos musicals. John Denver, Bob Dylan, Paco Ibañez, Pete Seeger, Pink Floyd i, per suposat, entre ells es trobava un amb una portada que em va captivar des d’un primer moment, The Beatles 1962-1966.
La fotografia de la portada i la contraportada s’havien pres a a la mateixa escala de l’ara inexistent seu de l’EMI a LOndres. 4 anys diferenciaven la instantània, però el que més em va sorprendre va ser que semblava que una eternitat separes les vides que aquells 4 joves de Liverpool. Eren les mateixes persones, però probablement ja no ho eren. Havien viscut el quadrienni més intens que ha viscut mai un ésser humà. D’una humil ciutat industrial del Noroest de la Gran Bretanya a tocar al Washington Coliseum. Havien sortit de l’anonimat i havien sobrepassat els límits de la llegenda amb només 18 anys. I sobretot van conèixer les ombres del somni musical: estrès, drogues, pressions, anulació de la vida privada, etc. El John, Paul, George i Ringo van perdre el control de les seves vides per passar a ser patrimoni de la història.
Ràpidament, el vinil va començar a girar al tocadiscos. Vaig reconèixer totes les cançons que se’m repetien des de la infantesa i els hi vaig posar nom. Aquell LP recollia els grans èxits dels Beatles durant aquells 4 anys. Es podia llegir entre línies l’evolució existencial dels compositors. De les innocents declaracions d’amor de les primeres cançons (Love me do) a la pèrdua de la innocència i interès per les preocupacions de la vida adulta (Nowhere man o In my Life). Justament, al final de In my life, va ser quan em vaig enamorar dels Beatles.
Van passar els anys i, tot i que és cert que vaig tenir altres experiències musicals, el quartet de Liverpool va suposar sempre una presència constant en el meu camí a la vida adulta. Per circumstàncies del destí, aquest rol del grup a la meva existència es va reforçar en un moment donat. I quan van arribar l’abisme, vaig odiar-los. Els lligava, injustament, a unes imatges que volia oblidar, a uns records que em perseguien invariablement. Amb el temps aprens a viure amb els fantasmes i, afortunadament vaig ser capaç de tornar a escoltar la música dels Beatles.
Ara que tinc 29 anys, torno a escoltar Love me do i puc tornar a sentir les idees tan romàntiques que ens encerclen quan som adolescents. Sento Mother o Julia i m’arriba el dolor cru, sense filtre, de John Lennon, presa d’un passat del que mai va poder escapar. Em poso Hey Jude i All you need is love i, de manera optimista, penso que encara hi ha una mica de cel a la terra.
No obstant, si hagués de triar una sola cançó del seu repertori, probablement em quedaria amb Strawberry Fields Forever i una de les seves frases: «Living is easy with eyes closed». Una vegada, John Lennon va reconèixer que fins l’arribada d’Elvis, no hi havia res. Probablement, sense els Beatles, la història de la música i les nostres pròpies històries també haurien estat diferents.
La ruta americana 